dilluns, 21 de desembre de 2020

Una experiència lingüística: la llengua amagada

Us deixem ací un model possible de resposta a una pregunta de les PAU basada en un text sociolingüístic. Responem al text "Xenofòbia lingüística" d'Antoni Rubio, aparegut a l'examen de setembre de 2020. Ens hi demanen una experiència lingüística semblant a la de l'article. Observeu que la tesi apareix al final, com al text que ens serveix de model.

Recorde una d'anècdota a principis dels anys vuitanta quan jo començava a practicar el valencià oral, nouvingut com era. 

Un matí vaig entrar en un estanc de la ciutat d'Alacant i em va alegrar escoltar dues persones majors parlar valencià. M'havien dit que a Alacant la llengua estava amagada a causa de la submissió apresa durant el franquisme, ja que a base de burles i prohibicions, s'havia reduït a l'àmbit familiar, però tampoc l'ensenyaven els pares als fills, sobretot a les filles, si és que estes volien tindre un nóvio foraster. Això m'ho contaren després. Fou el cas que quan em va tocar a mi el torn, vaig demanar a l'estanquer: "Per favor, done'm un sobre i un segell de correus". L'home em va contestar ben molest: "Yo no tengo confianza con usted para que me hable en valenciano". Així, literalment. "Però m'ha entés?", li vaig preguntar. "Sí", respongué, i em va donar allò demanat. Vaig tardar uns anys a entendre la seua reacció. 

Al principi m'ho vaig prendre personalment, però, més tard, vaig comprendre que l'estanquer havia manifestat i seguia defensant la defecció lingüística, l'abandonament del valencià en àmbits públics, com si continuàrem encara sota el franquisme. Els quaranta anys anteriors havien donat el seu fruit convertint en diglòssics bona part dels alacantins.  [214 mots]

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa ací la teua aportació. Signa amb el teu nom.