dilluns, 6 de gener de 2020

Imitem l'estil de Joan Fuster

Ja descansats, iniciem el segon trimestre que es troba tot just en la meitat de la nostra segona avaluació. Abans de començar amb la poesia d'Estellés i la resta de temes, tancarem l'acostament a l'assaig fusterià intentant una imitació mitjançant la redacció d'un text breu a l'estil del Diccionari. Com a pretext hi posarem un títol amb un mot (substantiu, verb, adverbi...). La idea és de reflexionar sobre el mot temàtic del títol, l'ús que se'n fa, l'abast que té, el significat que hi doneu, i de passada deixem caure altres reflexions socials, alguna cita o definició relacionades, i en un estil que semble el de Fuster. L'extensió mínima serà de 150 mots i la màxima no depassarà els 300. La redacció, la iniciarem dimecres, dia 8 de gener, a l'aula d'informàtica i l'acabarem en una setmana màxim, [terminis per a 2n-A]. Convé rellegir les vuit entrades del Diccionari que devem conéixer ja i, a més, revisar les característiques de l'estil fusterià que vam veure a classe i que reproduïm ací. Quan hàgeu triat la paraula a definir assagísticament (és el màxim repte: una paraula simple dóna molt de joc), cal pensar en l'estructura del text argumentatiu que redactarem: analitzant, sintetitzant o enquadrada.

Us recomanem que us poseu a redactar sense massa prevencions: deixeu córrer el fil del vostre pensament. El primer esborrany acabat és el que haureu de retocar per acostar-vos una mica a algunes característiques de l'estil de Fuster (ús de cometes, definicions, altres opinions, fer com si estiguéreu dialogant, usar exclamacions o interrogacions retòriques, escriure alguna frase sentenciosa, etc.).

Confiem que la tasca, malgrat la dificultat inicial, us engresque finalment. 
    L’ESTIL DE JOAN FUSTER
L’ESTIL fusterià [G. López-Pampló, lliçó-PAU 2020]
  1. Enunciació subjectiva i, sovint, irònica
  2. Modalització intensa: dixi, verbs performatius (creure), substantius valoratius, adverbis de manera, etc.
  3. Registre estàndard, amb pinzellades de l’oralitat
  4. Diàleg amb el lector
  5. Ús de preguntes retòriques
  6. Ús d’incisos, cometes i cursives
  7. Hipertextualitat. [Intertextualitat, que en diuen altres...]
CARACTERÍSTIQUES més habituals de l'ESTIL de Joan Fuster (segons Isidre Crespo):

1. Una actitud irònica - antimetafísica -, sovint divertida.
2. La sentenciositat (Una tendència a)
3. El to conversacional. Escriptura dialògica que presenta bona dosi de
- Oralitat col·loquial.
- Moviments d'interacció comunicativa, la qual conserva unes estratègies típicament conversacionals: imperatius, interrogacions vives, incisos que delaten canvis d'entonació, fraseologia col·loquial, autocorreccions amb aparença d'improvisació, interjeccions col·loquials, hipèrboles populars, remuguejos de protesta, sintaxi accidentada,...
- Moviments d'argumentació polemitzadora.
- Moviments d'autoreflexió crítica.
Aquest dialogisme bàsic representa per al lector una "teatralització hàbil", que reclama unes adequades

ESTRATÈGIES:

- L'autodiàleg
- Les citacions i les gloses, o les esmenes.
- La representació de la figura -el personatge- del lector.
- La complicitat amb el lector, la qual comporta uns implícits compartits, un desdoblament del jo en un alter ego com a condició de diàleg, i unes consideracions metadiscursives on l'autor exhibeix els seus dubtes, les seues precaucions envers els significat dels termes. Aquesta "subversió" el mena a inventar paraules, o a usar-les amb un canvi intencionat de significat.
- Posar entre cometes o en cursiva paraules aïllades, els interrogants i els punts suspensius.
- Un to de confessió descarada.
- Una estudiada combinació de les funcions del llenguatge, segons que vulga incitar, convéncer, implicar, etc.. Així, doncs, emprarà exclamacions i interrogacions retòriques, canvis de relació amb l'interlocutor, mitjançant un joc dialèctic amb els pronoms personals, i una sintaxi molt elaborada, sobretot la textual.
4. La frase breu, senzilla. L'objectiu primordial de la claredat l'impulsa a defugir de l'oració llarga de complexitat hipotàctica.
5. Les matisacions; exigències d'afinar la idea, que van introduïdes per incisos i per contestacions -sintaxi conversacional-. Hi sovintegen els parèntesis cautelars, les observacions metadiscursives entre guionets, les clàusules modalitzadores, les preguntes, amb resposta o sense, les construccions adversatives, que reflecteixen uns moviments de retoc d'uns pensaments a uns altres (precisant), les definicions, que serveixen per emmarcar els fets que analitza, la negació polèmica d'una afirmació acabada d’enunciar.
6. L'ús peculiar de l'adjectivació - hi incloem, a més del clàssic adjectiu, els complements nominals, les aposicions, les clàusules de relatiu, els adverbis, i, fins i tot, els verbs. També hi arreplegaríem altres possibilitats gramaticals de "transformació": animalització, cosificació, personificació.
7. La substitució de noms abstractes per concrets, sovint col·lectius, o almenys per denominacions més familiars.
8. La subversió de l'ordre establert dels registres. "Desordre" aconseguit per la intrusió de frases fetes o expressions col·loquials en terrenys que els són estranys. El seu escepticisme lingüístic el mena a la insinuació esbiaixada. Per això necessita emprar : eufemismes o implícits, sobreentesos, el·lipsis, circumloquis, insinuacions laterals, ambigüitats,...
9. La paradoxa. En un discurs ple de contrastos i de perspectives la ironia i la paradoxa no hi podien justificar la seua absència.
10. Els exemples, que, en ocasions, són "definicions" (?).
11. Les hipèrboles. "Escriure és exagerar", ha dit. Un recurs que dóna un cert to pamfletari a l'escrit.
12. La temàtica, sempre humana. Inclou petites escenes de la vida social contemporània.
13. La preferència per una escriptura antinarrativa i escassament descriptiva.

- - - - - -
- - - - - -
Més exemples de treballs creatius imitant Fuster com a articulista (IES Joanot Martorell):
-22C
-22T
- - - - - -