La
Plaça del Diamant. Un model de comentari del capítol XXII
El
fragment extret del capítol XXII pertany a La plaça del
Diamant, publicada en 1962 i segurament la novel·la més
coneguda, traduïda i reeixida de Mercè Rodoreda. Amb aquesta obra,
com en algunes altres seues, Rodoreda s’allunya de la novel·la
realista del segle XIX i pren com a referència l’obra d’escriptors
clau del segle XX com Virginia Woolf, James Joyce o Marcel Proust,
entre d’altres. Aquesta novel·la s’inclou en l’anomenada
narrativa psicològica, caracteritzada pel protagonisme femení i la
recerca de la identitat pròpia, la transformació dels personatges
amb el pas del temps, l’ús del monòleg autobiogràfic i el
simbolisme. L’obra es divideix en quaranta-nou capítols d’extensió
desigual, i aquest fragment pertany a l’inici del capítol
vint-i-dos, és a dir, cap a la meitat de l’obra.
El
text es classifica dins de l’àmbit literari, propi
de les obres de creació, i cal encabir-lo dins del gènere
de la narrativa, un discurs de ficció que consisteix a
contar una successió de fets organitzats i encadenats amb un ordre
determinat. Aquests fets, els ocorren a una sèrie de personatges que
se situen dins un marc espacial i temporal. La tipologia
textual predominant és, consegüentment, la narració,
sense oblidar alguna breu seqüència conversacional, sempre
interpretada per la veu de la narradora.
El
tema del fragment és l’angoixa de Colometa per
l’omnipresència invasiva dels coloms en la seua vida.
Podem
resumir el fragment dient que la protagonista
Natàlia-Colometa explica el seu ofec perquè els coloms condicionen
absolutament i permanentment la seua vida. Els coloms, l’element
simbòlic més important de La plaça del Diamant,
representen en aquest fragment, de manera destacada, la vida resclosa
de la protagonista, que se sent engabiada com ells. S’havien
introduït tant en la seua vida que els veia i els escoltava quan no
hi eren, i fins i tot la seua olor la impregnava, o així ho percebia
ella. I tot plegat li provocava un cansament immens, ja que «la seua
casa que havia estat un cel se li havia tornat un desori».
El
personatge principal del fragment, com de tota l’obra, és
Natàlia, ja convertida en Colometa perquè és així com la volgué
rebatejar el seu marit Quimet, que amb el seu comportament masclista
i gandul («em deia que li feia mal la cama») deixa tota la faena de
la casa i de fora de la casa a la seua esposa. La transformació
negativa de Natàlia s’ha produït pel control exercit pel marit i
per la submissió del personatge femení al món dels homes: «no em
podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola». També
trobem referències a altres personatges secundaris, el
Cintet, un dels amics de Quimet, que finalment morirà, com ell,
durant la guerra; i la senyora de la casa on Natàlia anava a fer
faenes a qui no podia contar-li les desgràcies i les misèries de la
seua vida.
L’espai
on se situa l’acció és divers: el pis de Natàlia,
conquistat pels coloms, el carrer, on també sentia la presència
angoixant de les aus, la casa dels senyors on anava a netejar, on no
podia concentrar-se tampoc i on no podia explicar allò que sentia
per la seua vida submisa i desequilibrada.
El
temps en què s’enquadra l’acció és immediatament
anterior a l’esclat de la Guerra Civil, que truncarà
definitivament l’existència de tota la família, amb l’anada de
Quimet al front, les dificultats econòmiques fruit de la pèrdua de
la faena de Natàlia i la misèria que envairà tota la ciutat. Tot i
això, també suposarà l’alliberament de la protagonista i la
recuperació de la identitat pròpia per la mort del seu marit.
Aquest
fragment està organitzat en dos paràgrafs i podem
considerar que té una estructura formada per tres parts
diferenciades per aspectes formals i de contingut que ens ajudaran a
explicar-lo millor.
-El
primer paràgraf, podem considerar-lo el plantejament. Els coloms han
pres tot el protagonisme en la vida de Natàlia, definitivament
convertida en Colometa. Ni la seua faena fora de casa aconsegueix
distraure-la.
-El
desenvolupament ocupa des de l’inici del segon paràgraf fins a
«tenia el nas ple de pudor de febre de colomí». Ve marcat per
l’anàfora que encapçala les oracions que s’inclouen en aquesta
part: «No podia dir-li...». Natàlia es refereix al fet que no
podia contar-li a la senyora de la casa on treballava tots els
patiments que li ocasionaven els coloms, tota la faena que suposaven,
juntament amb els fills i amb un marit que se’n desentenia
completament. El cansament la domina, «estava tan cansada que no
tenia ni esma, quan calia, de dir no». La seua voluntat i el seu
caràcter han quedat anorreats pels desitjos i pels interessos del
seu marit.
-Les
últimes oracions del fragment operen com a conclusió. L’alienació
de Natàlia és tan profunda que sent contínuament que tota ella fa
pudor de colom i no se’n desenganxa.
Menció
especial mereix el tipus de narrador usat
per Rodoreda en aquest fragment i en la resta de la novel·la, el
monòleg autobiogràfic, que sovint s’acosta a l’anomenat monòleg
interior. Natàlia ens conta la seua vida com una confessió íntima,
en la qual es despulla psicològicament: «Em semblava que tota jo,
cabells, pell i vestit, feia pudor de colom». Òbviament utilitza la
primera persona i explica els fets en ordre cronològic. Aquesta
tècnica narrativa fa que llegim com si estiguérem escoltant, com si
Natàlia ens diguera, sobre la marxa, allò que li passa i allò que
sent per les coses que li estan passant: «Quan no em veia ningú
m’olorava els braços...». En aquest text, com en tota la
novel·la, els pensaments de Natàlia i els diàlegs, reals o
possibles, se’ns mostren de manera pura, sense filtres ni marques,
com ara «vaig pensar».
El simbolisme,
característic de tota l’obra de Rodoreda, i de la novel·la
psicològica en general, impregna tot aquest fragment. Els coloms,
representació del domini de Quimet sobre Natàlia, vertebren tot el
text i funcionen com a metàfora de la psicologia dels personatges.
Natàlia esdevé definitivament «la noia dels coloms». No
recuperarà la seua pròpia identitat i també el seu nom fins que
Quimet no muira i ella allibere els coloms alhora que s’allibera
ella mateixa.
Rodoreda
ens mostra en aquest fragment una dona desesperada,
aclaparada, que viu en un món dominat i controlat pel seu marit,
sense ser capaç, encara, de desfer-se del patiment que li suposa
aquesta manera de viure. L’evolució posterior dels esdeveniments,
i amb ells del personatge central de Natàlia, ens mostrarà que
també serà capaç de superar les seues pors i d’adaptar-se a un
món que canviarà la seua forma de vida i la seua percepció de la
realitat que l’envolta. El relat de la vida de Natàlia-Colometa
esdevindrà així una crònica atípica d’un temps convuls
històricament i social, i alhora es convertirà en una de les
novel·les més importants de la literatura escrita en la nostra
llengua i també, per què no dir-ho, de tota la literatura
universal.
