dilluns, 23 de setembre del 2019

Comentari: cpt. XXII de La plaça del Diamant


La Plaça del Diamant. Un  model de comentari del capítol XXII

El fragment extret del capítol XXII pertany a La plaça del Diamant, publicada en 1962 i segurament la novel·la més coneguda, traduïda i reeixida de Mercè Rodoreda. Amb aquesta obra, com en algunes altres seues, Rodoreda s’allunya de la novel·la realista del segle XIX i pren com a referència l’obra d’escriptors clau del segle XX com Virginia Woolf, James Joyce o Marcel Proust, entre d’altres. Aquesta novel·la s’inclou en l’anomenada narrativa psicològica, caracteritzada pel protagonisme femení i la recerca de la identitat pròpia, la transformació dels personatges amb el pas del temps, l’ús del monòleg autobiogràfic i el simbolisme. L’obra es divideix en quaranta-nou capítols d’extensió desigual, i aquest fragment pertany a l’inici del capítol vint-i-dos, és a dir, cap a la meitat de l’obra.

El text es classifica dins de l’àmbit literari, propi de les obres de creació, i cal encabir-lo dins del gènere de la narrativa, un discurs de ficció que consisteix a contar una successió de fets organitzats i encadenats amb un ordre determinat. Aquests fets, els ocorren a una sèrie de personatges que se situen dins un marc espacial i temporal. La tipologia textual predominant és, consegüentment, la narració, sense oblidar alguna breu seqüència conversacional, sempre interpretada per la veu de la narradora.
El tema del fragment és l’angoixa de Colometa per l’omnipresència invasiva dels coloms en la seua vida.
Podem resumir el fragment dient que la protagonista Natàlia-Colometa explica el seu ofec perquè els coloms condicionen absolutament i permanentment la seua vida. Els coloms, l’element simbòlic més important de La plaça del Diamant, representen en aquest fragment, de manera destacada, la vida resclosa de la protagonista, que se sent engabiada com ells. S’havien introduït tant en la seua vida que els veia i els escoltava quan no hi eren, i fins i tot la seua olor la impregnava, o així ho percebia ella. I tot plegat li provocava un cansament immens, ja que «la seua casa que havia estat un cel se li havia tornat un desori».
El personatge principal del fragment, com de tota l’obra, és Natàlia, ja convertida en Colometa perquè és així com la volgué rebatejar el seu marit Quimet, que amb el seu comportament masclista i gandul («em deia que li feia mal la cama») deixa tota la faena de la casa i de fora de la casa a la seua esposa. La transformació negativa de Natàlia s’ha produït pel control exercit pel marit i per la submissió del personatge femení al món dels homes: «no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola». També trobem referències a altres personatges secundaris, el Cintet, un dels amics de Quimet, que finalment morirà, com ell, durant la guerra; i la senyora de la casa on Natàlia anava a fer faenes a qui no podia contar-li les desgràcies i les misèries de la seua vida.

L’espai on se situa l’acció és divers: el pis de Natàlia, conquistat pels coloms, el carrer, on també sentia la presència angoixant de les aus, la casa dels senyors on anava a netejar, on no podia concentrar-se tampoc i on no podia explicar allò que sentia per la seua vida submisa i desequilibrada.
El temps en què s’enquadra l’acció és immediatament anterior a l’esclat de la Guerra Civil, que truncarà definitivament l’existència de tota la família, amb l’anada de Quimet al front, les dificultats econòmiques fruit de la pèrdua de la faena de Natàlia i la misèria que envairà tota la ciutat. Tot i això, també suposarà l’alliberament de la protagonista i la recuperació de la identitat pròpia per la mort del seu marit.
Aquest fragment està organitzat en dos paràgrafs i podem considerar que té una estructura formada per tres parts diferenciades per aspectes formals i de contingut que ens ajudaran a explicar-lo millor.

-El primer paràgraf, podem considerar-lo el plantejament. Els coloms han pres tot el protagonisme en la vida de Natàlia, definitivament convertida en Colometa. Ni la seua faena fora de casa aconsegueix distraure-la.
-El desenvolupament ocupa des de l’inici del segon paràgraf fins a «tenia el nas ple de pudor de febre de colomí». Ve marcat per l’anàfora que encapçala les oracions que s’inclouen en aquesta part: «No podia dir-li...». Natàlia es refereix al fet que no podia contar-li a la senyora de la casa on treballava tots els patiments que li ocasionaven els coloms, tota la faena que suposaven, juntament amb els fills i amb un marit que se’n desentenia completament. El cansament la domina, «estava tan cansada que no tenia ni esma, quan calia, de dir no». La seua voluntat i el seu caràcter han quedat anorreats pels desitjos i pels interessos del seu marit.
-Les últimes oracions del fragment operen com a conclusió. L’alienació de Natàlia és tan profunda que sent contínuament que tota ella fa pudor de colom i no se’n desenganxa.

Menció especial mereix el tipus de narrador usat per Rodoreda en aquest fragment i en la resta de la novel·la, el monòleg autobiogràfic, que sovint s’acosta a l’anomenat monòleg interior. Natàlia ens conta la seua vida com una confessió íntima, en la qual es despulla psicològicament: «Em semblava que tota jo, cabells, pell i vestit, feia pudor de colom». Òbviament utilitza la primera persona i explica els fets en ordre cronològic. Aquesta tècnica narrativa fa que llegim com si estiguérem escoltant, com si Natàlia ens diguera, sobre la marxa, allò que li passa i allò que sent per les coses que li estan passant: «Quan no em veia ningú m’olorava els braços...». En aquest text, com en tota la novel·la, els pensaments de Natàlia i els diàlegs, reals o possibles, se’ns mostren de manera pura, sense filtres ni marques, com ara «vaig pensar».

El simbolisme, característic de tota l’obra de Rodoreda, i de la novel·la psicològica en general, impregna tot aquest fragment. Els coloms, representació del domini de Quimet sobre Natàlia, vertebren tot el text i funcionen com a metàfora de la psicologia dels personatges. Natàlia esdevé definitivament «la noia dels coloms». No recuperarà la seua pròpia identitat i també el seu nom fins que Quimet no muira i ella allibere els coloms alhora que s’allibera ella mateixa.

Rodoreda ens mostra en aquest fragment una dona desesperada, aclaparada, que viu en un món dominat i controlat pel seu marit, sense ser capaç, encara, de desfer-se del patiment que li suposa aquesta manera de viure. L’evolució posterior dels esdeveniments, i amb ells del personatge central de Natàlia, ens mostrarà que també serà capaç de superar les seues pors i d’adaptar-se a un món que canviarà la seua forma de vida i la seua percepció de la realitat que l’envolta. El relat de la vida de Natàlia-Colometa esdevindrà així una crònica atípica d’un temps convuls històricament i social, i alhora es convertirà en una de les novel·les més importants de la literatura escrita en la nostra llengua i també, per què no dir-ho, de tota la literatura universal.

1 comentari:

  1. L'enhorabona pel bloc i pel vostre treball tan ben fet. Gràcies per compartir-lo!

    ResponElimina

Deixa ací la teua aportació. Signa amb el teu nom.